Llavor de revolta

“Per on començar?” es preguntava Roland Barthes al principi d’una obra d’idèntic títol. I continuava recordant que els cànons del gènere autobiogràfic resolien la qüestió començant per explicar qui eren els avis.
Els meus avis per part de mare, i tota la seva ascendència fins on ens arriba la memòria familiar, nasqueren en diverses localitzacions de la comarca del Berguedà o de la subcomarca de la Vall de Lord. Saldes al peu del Pedraforca, Guixers al nord del Solsonès, Berga i Avià delimiten les fronteres d’aquesta nissaga. I jo, sempre encuriosit per sondar el pes del medi sobre les persones, he pensat sovint en quina mena d’influència, de tutela invisible, podia representar aquest fet.

Perquè en la seva modesta mesura, aquest espai carrega dins la història catalana amb una certa tradició insurrecta. Com totes les zones muntanyenques del Principat, durant bona part de l’Edat Mitjana, és una regió que es resisteix a la instauració de l’hegemonia política dels comtes de Barcelona, i és just allí on més s’hi difonen els ensenyaments herètics del bons homes. La primera documentació catalana sobre una comunitat càtara ens condueix a la vila de Berga, on l’any 1214 na Guillermina de Bretós rep el consolament abans de morir d’un perfecte portat expressament pels seus fills des d’Occitània. I encara avui es pot transitar el llarg camí que va de Montsegur al Santuari de Queralt i que empraren els qui fugien de la repressió religiosa de la croada contra els albigesos.

Segles més tard, com tantes altres contrades del Prepirineu, el Berguedà és un actiu focus de bandositats i de les rapinyes dels escamots hugonots. L’ombra del mític Rocaguinarda plana sobre aquests paratges durant tot el tombant del segle XVI. Una inclinació a les partides armades que ni tan sols la ocupació borbònica apaivaga completament –aquí hi tindrà un dels seus teatres d’operacions el guerriller Carrasclet-, que la Guerra del Francès fa renéixer i que, sovint per obra dels mateixos capitosts que s’alçaren contra els francesos, té diversos rebrots durant la Guerra dels Malcontents i, sobre tot, durant la primera carlinada. De fet, els defensors de l’absolutisme i dels furs propis troben en aquests encontorns un feu tan favorable als seus interessos que instal·len primer a Borredà i després a Berga la seva Junta Superior Governativa de Catalunya. Els cincs turbulents anys de domini dels partidaris de la causa de Carles Maria Isidre, curulls de violentes dissensions internes, tenen els seus corresponents epílegs durant el segon i tercer aixecament carlí, trobant-hi sempre a berguedans disposats a unir-se a les columnes rebels.

La industrialització i el canvi de segle transformen completament l’escenari berguedà, però no així els ànims insubmissos. La flama de l’anarquisme crema amb força i arriba a la màxima temperatura en els dies 20 i 21 de gener de 1932, quan obrers i minaires afiliats a la FAI ocupen ajuntaments de l’Alt Llobregat com el de Fígols i endeguen una efímera revolució llibertaria que és ràpidament esclafada. Però d’aquell fracàs se’n rescabalen a bastament durant les col•lectivitzacions de la Guerra Civil i, encara després de la desfeta, el Berguedà queda associat a les activitats resistents dels darrers maquis catalans: Marcel•lí Massana i Ramon Vila “Caracremada”, sempre ben assistits per pastors i pagesos de la comarca.
I si bé d’una manera més moderada, en els darrers trenta anys, el Berguedà ha continuat essent un escenari de l’inconformisme català i de les aspiracions més obertament independentistes. Sense anar més lluny, Berga és la capital on les Candidatures d’Unitat Popular obtingueren millors percentatges de vot en les eleccions municipals de 2007.

Significa tot això alguna cosa? Potser que s’absorbeix de l’ambient, que es rep d’alguna mena de memòria col·lectiva, el rent de l’inconformisme? És molt difícil d’assegurar, i aquest corrent flueix avui d’una manera més soterrada i larvària que no pas oberta i visible per a tothom. Però també s’ha d’admetre que té un fonament real i que existeix una tradició irredempta que jo, conscient i orgullosament, assumeixo i de la qual me’n declaro hereu. Tant com per a prometre ser-hi fidel i nodrir-me’n en totes les lluites de l’esdevenidor.

A la memòria del meu oncle Manolo, qui com el meu pare va trobar en aquest país una terra d’acollida. Descansi en pau.

A l’immortalité

Aquesta bitàcola va ser creada per a consignar-hi persistències, a vegades petites i declinants, que desdiguessin la idea tètrica d’un món uniformitzat i proclamessin la bellesa de la diversitat i la necessitat de tenir-ne cura.
Però en aquest camí també ens hem topat amb residus i singularitats que, malgrat els nostres ferms principis, seria impossible enyorar si desapareguessin. Com les zones radioactivament contaminades o l’Acadèmia Francesa.A aquesta darrera, però, cal entendre-la. Després de cinc segles de servir de cadafals de velles glòries i de ser feliç irresponsable de galimaties com el de l’ortografia de la seva llengua, ara tem perdre’n el monopoli. I per això ha emès un comunicat en el qual blasma l’intent d’esmena de la Constitució, on el seu primer article podria incloure que “les llengües regionals pertanyen al patrimoni de la nació.”

L’argument que sostenen aquest immortels –poca broma amb la maledicció de les mòmies- és que “Després de cinc-cents anys, la llengua francesa ha forjat França.”
Semblaria que aquesta farga on pràctiques com les prohibicions legals, els càstigs físics i pecuniaris, la instigació a la delació entre companys o les humiliacions públiques d’infants que parlessin qualsevol mena de “patois” han tingut plena vigència -per no posar-nos demagògics i recordar els nens algerins que recitaven el “nos ancêtres, les gauloises” mentre les autoritats colonials torturaven els seus pares- seria més aviat una cosa per avergonyir-se’n i tractar de superar. Però ben al contrari, els acadèmics manifesten les seva temença per un canvi que amenaçaria la identitat nacional i comprometria “l’accés igualitari a l’administració i a la justícia” (de l’accés a l’Acadèmia no en diuen ni un mot).

Això sí, la venerable institució no nega pas que les llengües pertanyin al patrimoni cultural i social francès (“Qui en dubta?” arriben a dir a exquisit cinisme) i que el text que incita a retirar tingui “excel·lents intencions”, només que aquestes no tenen lloc a la Carta Magna i caldria “expressar-les d’una altra manera i en un altre lloc”. Per entendre’ns: en els fulls parroquials, a les golfes de casa i on no emprenyin gaire.

Tot i així, cal agrair a aquesta docta i extraordinària intervenció que posi l’accent sobre la més que previsible intranscendència de la reforma. En primer lloc perquè encara ha de passar pel Senat, qui ja podria refer o edulcorar l’esmena. I després quedaria el seu retorn a l’Assemblea, on novament s’hauria de ratificar. Un sender costerut i pedregós que, com ens diu Juan Pedro Quiñonero, té molts números per esdevenir una depuració “que pudiera oscilar entre el retiro puro y simple del reconocimiento constitucional de las lenguas regionales, o la proposición de un texto calculadamente ambiguo que restituya a la lengua francesa su primacía política absoluta y determinante.”
És a dir, que tot plegat, net de pols i palla, serveixi per a torcar-s’hi el ses i poder així seguir amb més o menys coartades en la ruta ja familiar de l’extermini lingüístic.

Aiguomoribúndia

Suposo que avui decebre alguns lectors d’aquestes notes per no dedicar totes les meves humils facultats a pregonar l´única i gloriosa noticia que paga la pena donar, l’apetit primari finalment sadollat de tots nosaltres, el fonament últim del benestar del país: ja poden obrir-se les aixetes per omplir les piscines catalanes, lloats siguin tots els déus!

Em sabria greu que se’m malentengués: no és pas que sigui insensible a les amenitats aquàtiques. Ans el contrari: no hi ha cap vegetació que m’estimi més que la riberenca i la meva idea de felicitat té molt a veure amb un berenar a la vora d’un torrent ombrós després de remullar-se en algun dels seus gorgs. Tant és així que, d’uns anys ençà, col·lecciono de manera informal indrets i fotografies amb aquests motius, així com el reguitzell de noms que han calgut per anomenar amb precisió una realitat tan variada i multiforme: llacs i llacunes, aiguamolls, avencs i basses, sèquies, pous i maresmes, gorgs, aljubs, pantans i safareigs…

Potser tot sigui la meva malcarada reacció a l’atroç discurs hidràulic del nostre lamentable estat amb totes les seves administracions al darrera, que inclou actuacions destraleres a balquena –sabíeu que, a diferència dels combustibles o l’electricitat, l’aigua no ha estat mai considerada un factor de producció en els anuaris del Ministeri d’Agricultura (sic)- i la barra lliure d’unes empreses altament interessades en la gestió malbaratadora d’un recurs escàs.
Un impresentable paradigma sense uns mínims d’adaptació a la seva disponibilitat natural, amb la colonització de zones de secà per absurds regadius i desenvolupaments urbanístics salvatges, i amb la inversemblant i ininterrompuda promoció d’obres hidràuliques faraòniques, en les quals el veïnatge, si no identitat, d’alts càrrecs de companyies hidroelèctriques, d’emporis de la construcció i de fàbriques de ciment amb cabdills polítics fa venir basarda, fàstic i vergonya.

Potser amb aquest panorama, el lent ensorrament del camp i la substitució de la petita propietat per explotacions industrials intensives, i per tant de les formes tradicionals d’aprofitament de l’aigua sense oneroses i traumàtiques intervencions en el territori, sigui només una nota al marge del desastre que vivim. I que el meu afany d’anar traçant una geografia d’aquesta cultura vestigial de l’aigua no vagi gaire més enllà d’una filatèlia entre la malenconia i la ràbia.

(Aljub de Torretrencada -Menorca)

Però, malgrat tot, donem les gràcies: enguany podrem seguir banyant-nos en piscines privades i divertint-nos fins a morir.

(Serveixi l’extravagant llicència del títol d’aquest post d’homenatge a un dels homes que més m’han fet riure el meu estimat Ramón Gómez de la Serna)

País de brètols

Visc en una mena de país -que en això no hi trobarem fets nacionals o diferencials- on qualsevol cosa que pugui guardar un mínim encís, qualsevol inofensiu rastre d’un passat de formes més gràcils i delicades, és ràpidament identificat, localitzat i destruït. Que mai cap parc assoleix una certa entitat de refugi fetiller? Ja trobaran la manera de fer-lo passar per l’adreçador. Que un barri conserva certes essències populars d’arquitectura i relació de veïnat? No cal que hi patim: un pla per desnaturalitzar-lo o esborrar-lo del mapa vindrà en el nostre socors. I si no, sempre pot confiar-se en l’infame paisanatge per a tornar-lo abominable. Resulta que tenim una ermita del segle XVI que molesta el propietari d’una finca? Doncs es fot enlaire! Que alguna mena de miraculós oblit ha permès conservar la casa d’un insigne dramaturg? S’hi planten a sobre uns bons blocs de pisos i ves que vinc! Així va tot i, més que cap altre -jo he arribat a escoltar al·legar beneiteries com la truita de patates- aquesta podria ésser la marca d’identitat del Regne d’Espanya, de les seves autoritats ferotges i dels seus mesells súbdits.I després hi ha les formes més subtils però igualment odioses d’anar fent aquesta realitat nostre més esperpèntica i deforme. Recordo que quan vivia a Barcelona i sobre Les Rambles s’hi començava a insinuar un magnífic arc de fulles que feien la passejada més ombrívola i deliciosa era qüestió de dies la aparició dels sinistres escamots del departament d’arbrat amb ordres de plomar tota branca que goses conspirar en aquesta direcció. Per no parlar de la dèria maniàtica d’instal·lar enllumenats obsessius que puguin dissipar tota sensació nocturna reservada i acollidora. Si mai s’ha estat a hora foscant en una vila del centre d’Europa es comprendrà immediatament de quina mena de suau plaer enigmàtic ens estem privant .

A vegades, la concatenació d’actuacions d’aquest gènere em força a pensar que només pot tractar-se d’una obra programada de desencoratjament civil. Però tot plegat és tan groller i de tan miserable volada que només pot considerar-se l’efecte lògic de l’embrutiment secular de la població i de la impunitat de empreses sense escrúpols en conxoxa amb dirigents polítics analfabets, corruptes o ambdues coses al mateix temps. I a qui se li acudeixi protestar per aquest festival del disbarat, se’l titllarà d’excèntric, de perepunyetes, d’enemic del progrés, de badoc tronat o d’algun eufemisme encara més feridor. Per tot això, en moments de màxima desesperança, em conhorta pensar que, per exemple, aquest enyor de fanals justos i proporcionats ja rosegava el meu estimat Robert Louis Stevenson, que dedicava a la qüestió un bellíssim escrit que us tradueixo com a mostra de la meva resignada queixa per l’època grotesca i energumènica que ens ha tocat viure:

“A París, a l’entrada del Passage des Princes (…) una nova classe d’estel urbà brilla ara totes les nits, horrible, aliena a aquest món, molesta per la vista humana, ¡un fanal de malson! Una llum així només hauria d’il·luminar assassinats i crims públics o els corredors dels manicomis, un horror per destacar un altre horror. Mirar-la una vegada és enamorar-se del gas, que dóna un resplendor càlid i domèstic a la vora del qual es es pot menjar. (…) Allà on hi sobreviuen dolces alegries, on les persones s’apleguen per fruir i el filòsof mira somrient i callat, on l’amor i el riure i el vi deificant abunden, allí, si més no, que la vella i tènue lluïssor il·lumini els quefers humans.”

 

Història inventada

El volum, de títol genèric Leyendas, és una miscel·lània que compren un florilegi a la Mare de Déu, unes trobes a Santa Teresa i una mena d’almanac de dades curioses i cal suposar que d’alguna utilitat en l’època. Degué ésser editat a la dècada dels 70 del segle XIX i jo vaig trobar-lo en un estat delicat mentre remenava en un mercat d’encants de Jerez de los Caballeros.
En aquesta darrera part, entre les temperatures mitjanes de les principals fonts termals d’Europa i un llistat d’efemèrides, em topo amb una cronologia reial que, molt raonablement, comença pels Reyes fabulosos de la España primitiva acompanyats de les dates dels seus igualment fabulosos regnats.

És la rastellera que transcric a continuació:

Tubal y Tarsis, primeros pobladores de España. Ibero, de cuyo nombre se llamó Iberia la España. Jubalda. Brigo. Tago. Beto, Jerion. Los Jeriones, sus hijos. Hispalo. Hispan, de quien se dice tomó el nombre España. Hércules Libio. Héspero, de cuyo nombre España se llamó también Hesperie. Atlante. Sicoro. Sicano. Sicileo. Luso. Siculo. Testa. Romo. Palatuo, que dio su nombre a Palencia. Caco. Gargoris. Abidis, nieto de Gargoris.

Suposo que deu ser un d’aquells exemples d’història mistificada a conveniència dels nacionalistes que tant empipa als locutors episcopals i als il·lustrats de la Bonanova (si és que no són els mateixos). A mi, en canvi, frívol per naturalesa, aquestes coses em distreuen força i fins i tot diria que les trobo molt divertides.

El riu subterrani de l’heretgia

Del tèrbol i cabalós riu de l’heretgia m’hagués agradat parlar-ne amb més freqüència, sinó fos perquè imagino que la paciència dels amics d’aquesta pàgina té un límit i, a més a més, perquè significa introduir-se en un sidral de mil dimonis.
Però ni que sigui de passada voldria convidar a desfilar de tard a tard a alguns d’aquells homes i moviments que amb el seu pensament i acció contribuïren a erosionar els discursos dominants de diverses èpoques i contrades.

Molt especialment perquè en les doctrines herètiques, més enllà de llur estricta significació teològica, s’hi pot rastrejar un combat que és un leitmotiv principal d’aquest blog: el de l’heterodòxia contra l’ortodòxia.
Tot sovint, sota l’inacabable garbuix de sectes gnòstiques i maniqueistes, esotèriques i místiques hi batega la voluntat de discutir i modificar l’ordre imperant per l´únic canal possible, i tanmateix molt perillós per la pròpia integritat dels seus membres. Des de el mateix moment en el qual el cristianisme deixa de ser una ideologia emancipadora –la rebel·lió dels esclaus com va reblar Nietzsche- i esdevé una eina per a la continuïtat de la unitat imperial i pel manteniment d’una determinada cohesió social, paper que no deixarà d’exercir fins avui, els diversos grups qualificats com a herètics juguen un paper de contrapoder, d’oposició, de subcultures que amb variades motivacions empren aquest vehicle per a manifestar la seva disconformitat.

Evidentment, ha existit la temptació moderna d’extralimitar aquest discurs i presentar tots aquests moviments com a manifestacions d’un mateix corrent soterrat, units en un ideal que reapareix d’època en època i que viatja sense desviacions de l’arrianisme al neoplatonisme del renaixement i del catarisme a les vanguardies artístiques del segle XX. Un excés que no impedeix afirmar que totes són reaccions rupturistes a una tradició occidental central i hegemònica.
Però cadascuna d’aquestes manifestacions respon a unes circumstàncies concretes i les seves característiques són prou singulars com per a no encabir-les en un mateix sac.
En el Baix Imperi, bona part d’aquest grups sorgeixen com a resposta de les classes subalternes de menestrals i petits propietaris amenaçades per la consolidació de l’església com a continuadora del poder imperial i pels privilegis que els seus membres anaven assolint. La promesa d’un sistema que trenqués amb el model esclavista i latifundista havia quedat escapçada i s’imposaven els intents de cercar una alternativa a aquesta estructura que tan fàcilment havia assumit les pautes precedents del poder. D’altres casos deixen anar un perfum que pot evocar-nos reivindicacions tan actuals com les de l’antiglobalització. En ple segle IV, els bisbes Donat de Numídia i Donat II bisbe de Cartago, encapçalen una insurrecció en nom d’una religió que essent cristiana i universal pogués ésser també vernacular i arrelada al terròs. La dura repressió imperial no aconseguí esclafar la revolta i l’emperador hagué d’acceptar la llibertat de culte dels donatistes, de manera que, com explica l’historiador Étienne Trocmé “En totes i cadascuna de les ciutats nord-africanes s’hi va dreçar una església donatista excèntrica, agressiva, autònoma, popular e independent de l’administració pública. D’aquesta manera el donatisme va convertir-se en expressió del particularisme africà i prengué unes connotacions que sembla que no haver tingut en els seus orígens.” Quelcom que va durar fins l’invasió àrab.

Amb tots aquests components, i sense ocupar-nos ara de molts altres aspectes litúrgics i estètics que per la seva raresa ja mereixen tot el nostre interès, no pot estranyar a ningú que senti per l’heretisme i el seu paper històric una simpatia indissimulable.

Els darrers en caure

El passat mes de març la mort de Lazare Ponticelli segellava la memòria viva francesa de la Primera Guerra Mundial. Ell n’era el darrer combatent i, contràriament a la seva primera intenció, va acceptar els sepelis d’estat que li proporcionaren “com a homenatge a tots els caiguts”, sempre que foren una cosa “digna, sense fanfàrries mediàtiques ni grans desfilades”. Si ens atenem a anotacions com la d’Ernst Jünger quan parla de les improvisades sepultures en les quals reposen tants milers de soldats anònims, podríem arribar a pensar que un segle ha donat per molts progressos en els hàbits funeraris. Així es construeix la història: fent abstracció del dolor i el sofriment i investint-los de significats que els transcendeixen de manera consoladora, com pretén Sarkozy quan atribueix a aquella generació escabetxada de joves europeus el continent pacífic i pacificat d’avui.

Però la defunció de Ponticelli, i les malauradament properes dels últims vuit vellards que visqueren en pròpia pell aquell horrorós carnatge, ens aboquen a un problema irresoluble: la desaparició dels postrems testimonis directes d’una experiència extrema de la nostra civilització.
Als camps de la Somme i de Verdun, dels Dardanels i de Tannenberg, d’Ypres i Passchendaele s’hi produí una transformació radical de les escales de destrucció i de valor de la vida humana. I d’alguna manera, aquí l’encerta el president de França, tots en som fills. Paradoxalment, gairebé tots aquells qui n’hagueren de processar els ensenyaments d’una forma directa i no mediatitzada ens han deixat i ja ens cedeixen la càrrega de recordar per memòria interposada què foren els fangars de Flandes i les tempestes d’acer que escombraren en quatre anys un vell món.

Per aquest motiu, devem un especial reconeixement a tots els qui cercaren de posar-nos-ho a l’abast; els homes que amb penúries i sacrifici de la pròpia comoditat rescataren i destil•laren en llibres i documents preciosos aquests fragments arrencats a la destrucció. Són herois d’un combat encara més alt que el que mantingueren d’uniforme: la lluita contra la mort i l’oblit. Contra la insensible superposició d’estrats que sempre amenaça de fer transparent i de convertir en mera retòrica institucional, en una guatlla mastegada pel departament de comunicació de qualsevol Elisi, allò que és i ha de ser indigerible. La ferida impossible de cicatritzar que sempre ens ha de recordar la part de nosaltres que va quedar-se al front de la Primera Guerra Mundial.

Final de dama

Ja farà un lustre que vaig abocar-me a la recerca d’un espectre, el d’un vell campió del món d’escacs, Alexander Alekhine, que va deixar rera seu un rastre d’ombra i confusió que els anys, lluny d’esvair, han fet més hermètic i dubtós. La meva dedicació només obtingué un fruit parcial que ara es marceix en el fons d’algun calaix de projectes mai rodats. I no me’n planyo. Potser aquesta és la millor sort que pot córrer un fantasma estimat: seguir esperant-nos en les cruïlles del misteri.

Però dels intersticis d’aquesta investigació també me’n vaig endur algun rastre oblic per a la meva col·lecció. Així, vaig distreure’m de la part més feixuga de la tasca documental amb algunes recerques paral·leles. La més engrescadora va ser la d’un manuscrit perdut anomenat Llibre dels jochs partits dels schacs en nombre de 100, editat a València en 1495 per l’impremta de Lope de Roca Alemany i Pere Trincher i ordenat e compost por mi, Francesch Vicent , nat en la ciutat de Sogorb. Segons molts indicis i notes bibliogràfiques, aquesta obra seria així uns anys anterior al famós Tratado de Lucena (que podria no ésser-ne més que una traducció castellana), i fins i tot que la responsabilitat de la publicació a 1512 de Questo Libro e da Imparare Giocare a Scacchi et de le partite no escauria realment al farmacèutic portuguès establert a Roma Pedro Damiano, sinó al propi Vicent, que s’hauria valgut d’aquest pseudònim per defugir alguns comptes pendents amb la inquisició.

D’ésser correctes aquestes dades, s’hauria d’atribuir a Vicent la primera divulgació de la revolució més decisiva de la història dels escacs. En el seu llibre rauria la codificació d’una modificació essencial –i reflex d’una realitat social emergent- que ha arribat als nostres dies: la substitució de l’antiga peça del firz o alferça per la dama, molt més poderosa i d’ençà senyora indiscutible dels taulells, ràpidament esventada i assimilada per arreu.

L’únic obstacle per a constatar-ho era la desaparició d’aquest incunable, escrit originalment en valencià. Segons la Typographia española del pare Francisco Méndez, en quedava un exemplar a la Llibreria del Monestir de Montserrat, i encara un altre a la Biblioteca Real de Madrid. Ambdues, no obstant això, s’haurien extraviat arran de la invasió napoleònica de 1808. Per la seva banda, a mitjans del segle XIX, Antonius Van der Linde assegurava que un informador li havia comunicat l’existència d’una còpia del volum a la Biblioteca Comunale di Siena, sense que mai es pogués provar si era cert.

Car després d’una temporada d’ocioses especulacions vaig desentendre’m de l’afer, he trigat en assabentar-me que l’historiador José Garzón va triomfar allà on tants d’altres no havien reeixit. Gràcies al seguiment d’una pista italiana (desconec si la sienesa) va acabar aquesta llarga percaça a la Biblioteca Malatestiana de Cesena, on algun de llurs manuscrits es correspondria finalment amb l’obra de Vicent.
En últim terme, Garzón ha aconseguit demostrar que la dama no només hauria estat documentada primerament pel sogorbí, ans que seria també una innovació genuïnament valenciana, descrita per primera volta en un poema al•legòric aparegut vint anys abans que l’obra de Vicent amb el nom d’Schacs d’amor i amb la signatura de Francí de Castellví, Narcís de Vinyols i Bernat Fenollar.

No sé si aquestes són les millors recomanacions per una setmana de Sant Jordi, però no m’ha semblat mala idea honorar un sant d’identitat tan esquiva amb una petita història de llibres esmunyedissos.

Màscares tibetanes

Sense poder corroborar-ho per altres mitjans que les informacions d’alguns periodistes que em mereixen força crèdit i la carregosa sensació de déjà vu que tot plegat traspua, diria que la relació de l’Estat Xinès amb el Tibet correspon a la d’un esquema inequívocament colonial. Això és, el d’una èlit que pertany a l’ètnia majoritària a Xina però no encara al Tibet, la Han, que aprofitant una situació de domini aconseguida per la força perpetua la subordinació política i econòmica de la població autòctona i aplana el camí per a una substitució cultural. De manera que no tinc cap escrúpol en veure com la Xina ha de fer front a retrets, amenaces i pressions en un moment en el qual voldria donar una imatge beatífica de sí mateixa.

Això sí, que ningú cometi la ingenuïtat de creure que els dirigents i les potències occidentals que han fet declaracions –tampoc massa comprometedores- de recolzament a les protestes tibetanes tinguin en la qüestió un interès més enllà del purament instrumental. I no ho dic pas per sistemàtic cinisme, sinó per la pura persuasió de l’evidència.

En primer lloc, perquè la qüestió del Tibet, que ja fa mig segle pel cap baix que dura, no ha impedit que aquests mateixos mandataris hagin establert tota mena de lucratives relacions comercials, hagin donat un tracte de favor exquisit -els ara debatuts Jocs Olímpics inclosos- i hagin rigut totes les gracietes dels governs xinesos dels darrers vint anys. (Que ara creguin que convé marcar una mica el territori són figues d’un altre paner).
En segon terme, perquè si alguns d’aquests països passessin tanta angunia pels drets segrestats dels tibetans, podrien començar per allò que en la vella doctrina revolucionaria s’anomenava la propaganda pel fet. Molt significativament França, una de les qui més melodramàticament ha participat en aquest teatret, però que porta ni se sap el temps eludint la signatura de la Carta Europea de les Llengües i que ha brandat la mala excusa de l’egalité per no donar ni el més magre reconeixement a les seves pròpies minories.
I en darrera instància, perquè podrien fer extensius aquests desvetllaments a tots aquells pobles de la Xina que es troben en similars o pitjors condicions que els tibetans. N’hi ha un fum, com els uigurs, els qiangs o els derungs. Potser no vesteixen unes túniques de color safrà tan cridaneres i no tenen estrelles de Hollywood que s’hagin convertit als seus cultes animistes, però es troben igualment sotmesos a unes polítiques que per altra banda, i això ho discutirem properament amb l’extensió que es mereix, són prou més presentables que les de molts dels qui ara fan veure que les blasmen.

Potser sigui cruel estendre aquesta mateixa reflexió a totes aquelles persones que de bona fe s’han lliurat a la tasca d’agitació, a la protesta davant les ambaixades xineses, al sabotatge del pas de la torxa olímpica i la a presentació compulsiva de peticions on-line. La contribució a una causa justa no s’invalida per la inhibició en altres casos similars. Però les dobles morals sempre fan de mal passar. Sobretot si hom percep que d’una lluita la seva essència només n’és l’excusa per a una utilització interessada.

Grimpadors de fortuna

La fama dels escaladors bascs ve de molt lluny, encara que en el passat hagin pogut emprar aquesta llegendària habilitat amb fins més aviat dubtosos.

Durant el setge de la fortalesa càtara de Montsegur, amb l’arribada dels primers indicis de l’hivern, els assetjadors francesos veuen clar que els espera una estació especialment compromesa pels seus propòsits. La situació encimbellada del castell, unes tropes poc avesades a l’alta muntanya i les rigoroses condicions climàtiques fan preveure la insostenibilitat dels campaments que envolten Montsegur.

Només se’ls acut una estratagema: establir una avançada en territori enemic. Però l’únic indret escaient és un espadat amb una petita planura en el seu cim a vuitanta metres de la fortalesa. L’inconvenient és que només bons grimpadors poden portar a terme la missió. Entre la soldadesca no n’havia i tampoc calia esperar la col•laboració de la gent del país. És llavors quan els mercenaris de l’expedició pensen en la proverbial aptitud dels bascs i s’afanyen a contractar-ne una companyia. Guilhem de Puylaurens, cronista de la croada, rememora l’episodi:
“enviaren bascs lleugerament armats, guiats per altres que coneixien la contrada; varen escalar els rosts durant la nit, per sobre de precipicis esfereïdors (…) En llevar-se el dia, varen veure amb horror la via per la qual havien realitzat l’ascensió nocturna; convençuts que no serien capaços de fer-ho de dia”.
L’eficàcia d’aquest pont d’enllaç va ésser determinat per minar la moral i la resistència dels defensors del pog càtar. La croada, gràcies a uns convidats improvisats, abastava un dels seus objectius militars.

A les regions inferiors

Gràcies a Pablo García-Rayo i la seva extraordinària tasca al capdavant del Museo Etnográfico de San Sebastián de los Reyes, fa unes temporades que gaudim de la flor i nata de la música d’arrel ibèrica. El seus Viernes de la Tradición són un altíssim exemple d’allò que un funcionari humil, honrat i amb voluntat de servei pot fer per ampliar el camp d’acció cultural d’una societat. El resultat és un dels millors cicles permanents de concerts que pugui tenir lloc a Europa.La darrera visita que tinguérem fou la de Bufacalibos, una mena de facció d’elit del grup més distingit del folk d’Aragó: Biella Nuei.
Segons la seva pròpia explicació, bufacalibos és el mot aragonès per designar aquells qui venten el caliu per atiar el foc i reviscolar les flames. I aquesta és exactament la seva feina. Quan en un poble volen salvar alguna tradició oral que s’està perdent o els calen músics que recomponguin una cançó de la qual se’n tenen algunes darreres pistes, els criden. Ells hi van, investiguen, recullen o reelaboren els materials que troben, els donen forma i els retornen a la gent que els ho ha demanat amb nova saba.

La imatge és una de les més inspiradores que he albirat en els darrers mesos. I no només per entroncar amb una casta de mags errants que administren guariments miraculosos in articulo mortis, sinó per l’exquisida lleugeresa d’aquesta intervenció. Els bufacalibos apareixen quan només hi ha una consciència latent i indefinida d’una pròxima extinció que cal conjurar, i marxen abans que la seva obra de redreçament s’oficialitzi, quedi absorbida per qualsevol temptació canònica; lliurada de bell nou als seus creadors originals, sense estendre les xarxes de mediacions que podrien ofegar-la o alienar-la.

Aquesta idea m’ha fet pensar molt i m’ha semblat un emblema del propi destí. Les coses m’interessen més quan es troben en l’estat previ o posterior a qualsevol codificació institucional. En el moment en el qual se n’ha fet un discurs articulat, un programa; quan s’han integrat en una ideologia –i moltes vegades és convenient i necessari que així sigui per poder servar-les i engrandir-les- deixen d’atreure’m. És com si només pogués participar d’allò que es troba en els intersticis, en les regions inferiors, en un medi larvari, i una vegada és evident i regular, reconegut i plenament conscient, me n’hagués de retirar discretament per anar a la percaça de nous marges.
Aquesta maledicció seria, no ho sabria expressar millor, la meva brúixola espiritual.

 

Hores negres

Quan vull abstreure’m i passar una estona distesa, o quan em toca fer baixar llargs viatges rutinaris i sense massa amenitats, res m’agrada més que llegir novel•la negra. Evidentment hi ha la fascinació pel mecanisme que conté tota bona narració del gènere, l’interès de seguir una trama que va descabdellant-se, la intriga, el misteri i totes aquestes coses. Però en realitat són només aspectes secundaris, guarniments a la veritable diversió.

Perquè el gran llibre policíac sempre i primerament cartografia una realitat en el marge, un món subterrani, molt sovint en procés de canvi i descomposició. És la radiografia de societats convulses, la juxtaposició d’universos en conflicte; el retrat de ciutats i barris subalterns, el daguerreotip per on hi pul•lulen outsiders i gent d’anar a la busca, personatges acorralats i fronterers o aristòcrates tronats que es resisteixen a l’extinció de la seva forma de vida. És així a les obres de Chester Himes, Jim Thompson o Dashiel Hammett o en les dels seus deixebles moderns com Walter Mosley, Batya Gur o Henning Mankell.
Considero que tota l’atracció d’aquesta literatura la descrigué amb magnífica precisió el seu mestre suprem, Raymond Chandler, en llurs converses amb el periodista Charles W.Morton:

“No escric per diners ni per prestigi, sinó per amor, un amor estrany i persistent a un món en el qual les persones poden pensar en subtilitats i parlar en idiomes de cultures gairebé oblidades. M’agrada aquest món i sacrificaria de tant en tant el meu son i el meu repòs i una bona quantitat de diners per endinsar-m’hi graciosament.”

(Centre de Los Angeles, 1950)

I heard the whistle blow

És natural que el fill d’un ferroviari senti una barreja de calidesa familiar i d’invitació al somieig quan pensa en el món dels trens. Però val a dir que l’assumpte ho facilita i molt. Hi ha en els ferrocarrils quelcom de molt pesat i important i de lleuger i eteri alhora. Una èpica i un romanticisme que es gronxa entre l’oníric i l’industrial, entre el recolliment i la vastitud, entre el misteri nocturn i la polseguera de l’estepa. La seva sola remor, la mera visió mental d’una locomotora que comença a marxar o del fum que vela les andanes d’una vella estació en una fotografia esgrogueïda em resulten un argument suficient per a disparar la imaginació en mil direccions; i en tinc prou amb pujar-hi per sentir una despreocupada alegria i un esperançat conhort.

Encara que s’hi puguin oposar al·legacions tan notables com la Prosa del Transiberià de Blaise Cendrars o el cicle de Barnabooth de Valery Larbaud, si hi ha un país que hagi desenvolupat una poètica de les vies fèrries aquest és els Estats Units d’Amèrica. Les inesgotables fonts de la seva música popular van plenes de la carbonissa de vagons desmarxats que amaguen a fugitius i d’històries de ferrocarrils fantasma que creuen comtats apartats a mitjanit. Les seves tarifes econòmiques i la capacitat per a transportar molts passatgers són matinerament percebudes com a símptomes de democràcia, i el tren representa la conquesta d’una terra verge en el temps dels pioners. És també el símbol de l’emancipació pels esclaus del sud que se’n serveixen per a escapar al nord. En el Blues esdevé un leitmotiv constant, tant en la seva vessant més immediata, descriptiva i costumista com metafòrica. De fet, la poderosa imatge d’alguna cosa que avança lenta però inexorable, impossible d’aturar, és una de les associacions d’idees més recurrents de la gran música folk americana. Com també ho és la seva vessant de passaport a una altra vida, llunyana i millor.
L’historiador de la cultura negra nord-americana Houston Baker explica com el blues carrega sempre una connotació d’errància nomàdica que el tren de mercaderies, en continu moviment, precipitant-se sense descans cap a una nova i desconeguda experiència, identifica de manera insuperable. És l’esperit que recullen els primers versos del Travelling Blues “The train’s at the station, I heard the whistle blow, I done bought my ticket and I don’t know where I’ll go” o el cèlebre Midnight Special de Leadbelly:boomp3.com

Per altra banda, els espirituals del segle XIX ja juguen amb els ritmes i sons del tren com a ornamentació musical; un recurs que no deixarà mai d’emprar-se en el folk americà. La tornada de Freight train blues, un tema popular enregistrat entre molts per Bob Dylan en el seu primer àlbum homònim, així ho demostra:boomp3.com

Només uns exemples d’una utilització que apareix amb una insistència formidable en el cançoner de molts altres grans songsters i bluesmen. Així el cas del Too too train blues de Big Bill Broonzy:boomp3.com, 
o d’altres que ara em venen a la memòria.
Els rastres notabilíssims d’una presència sense la qual seria impossible entendre la cultura tradicional dels Estats Units i que els grans i ràpids trens d’alta velocitat i la vida moderna potser hagin apaivagat, però de cap manera esborrat del seu imaginari.

Les armèniques II

En un basar turc la fem petar amb un txuvaix que coneix bé Catalunya i també el Caucas. Li comento el nostre desig de viatjar a Armènia. Ens en dissuadeix: “No hi aneu ara. T’hi maten per tres dòlars.” M’exposa la greu situació econòmica del país i com el conflicte de l’Artsaj ha deixat el trist llegat d’una societat massa familiaritzada amb la violència. I hi afegeix “a més a més, hi ha un fanatisme religiós exacerbat. Hi ha algunes zones magnífiques de vells monestirs, però són cristians ortodoxes i no van amb massa miraments.”

Tot i la reserva que els prejudicis d’una persona crescuda en una república russa i establerta a Turquia em puguin merèixer, no poso en dubte que tingui bona part de raó. Més tard penso que, de fet, l’insòlit seria que fos d’una altra manera.

En moltes comunitats forçades a fortificar-se en sí mateixes per a sobreviure, la intransigència és una de les herències més perverses que els deixa una tal situació de persecució. Quan descarten la rendició, per a romandre ferms al voltant d’unes determinades creences, amb el perill per a la pròpia vida o les dificultats que això suposa, els homes acorralats n’acostumen a desenvolupar un zel excessiu i fins i tot facinerós. Abocats al gueto, senten la temptació del purisme, car pensen que per a conservar íntegra la seva fe no hi ha lloc per a la vacil•lació o el relativisme. Com recorda la màxima de Sant Tomàs, perceben que “en una ciutat assetjada, tota dissidència és traïció” i acaben per abraçar el maximalisme. La història n’és curulla d’exemples: armenis, jueus, xiïtes o moltes d’aquelles minories nacionals que han quedat extramurs de l’estat en el qual aspiraven a englobar-se i reduïdes a ciutadania de segona.

Per descomptat, aquest extremisme és digne de refús. Però també cal dir que la moderació, la temperància i l’obertura de mires es molt més senzilla de practicar quan hom pot tenir una relació natural i desacomplexada amb la seva cultura que no pas quan es fa precís acantonar-se. I els discursos alliçonadors sobre las maldats de l’essencialisme haurien de tenir-ho molt en compte. Més encara perquè sovint es fan des de la còmoda situació de qui pertany a una cultura ben establerta i que mai ha conegut de prop el perill d’ésser eradicada.

Allahu Akbaru (però tot serà falsificat)

De sobte, una veu esquinça la quietud de la tarda coagulada. Aviat obté una resposta i un eco que procedeix de tots els punts cardinals i que es transforma en una reverberació hipnòtica. La ciutat queda suspesa en la irrealitat, o encara millor, en una mena de suprarealitat. Com en un trànsit. És l’adan, la crida a l’oració.

De tots els estímuls sensitius que la visita a un país musulmà forneix, pocs se’m presenten més subjugadors que aquesta fórmula musical que convoca els fidels cinc vegades al dia. Els muetzins, dalt dels seus minarets i orientats cap a La Meca, reciten la professió de fe que recorda que Al·là és el més gran i Mahoma el seu enviat. Després es giren a esquerra i dreta perquè tots puguin sentir-ho.
Encara que el contingut de la cançó sigui inflexible, cada muetzí té la seva entonació particular, les seves pauses, els seus ornaments. Es tracta d’un cant melismàtic, en la mesura que les síl•labes es poden allargar i contenir diverses notes. En ocasions, escales completes. Els afeccionats al flamenc no podem deixar de sentir un estremiment per la manera en la qual aquesta tècnica recorda als ayeos del cante jondo.

L’habilitat en l’execució de l’adan ha estat motiu de prestigi i orgull per a les mesquites. Tenir a un bon muetzí era tradicionalment el millor reclam per a fer-se amb una abundant parròquia. Existeixen, a més a més, diversos estils, de les prosòdies monòtones de l’islam purità a les exuberants recreacions de certes tendències i escoles. És un patrimoni ric i variat, però que en essència ens ha arribat gairebé inalterat des dels seus orígens i que ens remunta com per eixarm a les acaballes del segle VI.
Observo, malgrat tot, que també això, una de les coses més segures en les darreres catorze centuries, és susceptible de canviar. Si més no, en algunes grans ciutats sarraïnes, tals que Istanbul o Damasc, bona part de les mesquites compten ja amb equips amplificadors, que difuminen la importància de la potència vocal del muetzí. Però encara percebo una altra substitució més insidiosa: l’ús de cintes pregravades. Encara que el seu ús no s’hagi estès completament, és preocupant, car es tracta d’una alta bastida enderrocada. L’estandardització i desnaturalització d’allò que en un altre temps va ser autèntic i original sembla no conèixer límits. I sembla una marea disposada a inundar-ho tot. La vida s’assembla cada vegada més al seu simulacre.

En aquest enllaç hi podeu escoltar alguns recitats d’adans notables. Potser el dia de demà ja només es puguin sentir en aquest format.